La Font de la Carota

 

Qualsevol diria que el poema de Boloix i Canela parlava del rec…

Plora en solitud! L’han oblidada
els ocells i les flors i les estrelles,
sols les bruixes, segons algunes velles,
en nits de llamps i trons hi fan bugada.
El passeig de les cabres l’ha amagada
perquè mai s’hi deturin les donzelles,
sap què són picarols i drings d’esquelles,
no sap res de l’aimant ni de l’aimada.
Igualada l’esborra de la llista
quan esmenta ses fonts dignes de nota;
i com que són tants i tants que no l’han vista
i no té per cantor ni una granota,
per això fa la cara tota trista
i li diuen la Font de la Carota.

Share and Enjoy:
  • Print
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Blogplay
  • Twitter

Una resposta to “La Font de la Carota”

  1. Sr. Ribó Says:

    Segur que encara hi sóm a temps.
    I si no es així haurem de parafrasejar un altre poeta canviant el subjecte:

    Dolça Igualada,
    reina del meu cor,
    qui de tu s’allunya
    recony quina sort…

Respondre